De vegades penso que
casi ja hi he arribat.
Casi.
De vegades penso
que ja no em cal caminar més que he
arribat al màxim.
Que les meves
opinions ja són permanents. Que les idees es quedaran clavades al fons dels
molts intents, en va, de recuperar una decisió correcta.
De vegades penso
que ja ho he saltat, superat, cantat, processat. De vegades penso que casi ho
he fet.
Casi.
De vegades m’encallo
en la vida com un tros de pa a la gola. No em deixa respirar. Ni escriure res
que s’assembli a alguna cosa escrita anteriorment. De vegades penso que ja se me
n’ha anat l’olla. O que estic apunt. Que casi ja se n’ha anat corrents.
Casi.
De vegades
escolto música i m’adono que l’estic llegint. Tanco els ulls per evitar
qualsevol altra confusió i el sabor dolç i enganxós de la balada m’ennuega. L’escupo
i la ploro i la crido en silenci, mentre camino cap a casa i els veïns em miren
amb cara d’espantats. Em trec els cascos i llavors escolto, escolto i no hi
queda res. Ja casi ni hi quedo jo.
Casi.
De vegades
llegint me’n vaig i crec que mai he tornat sencera. Sempre hi deixo un tros
allà, per si de cas. Casi sempre.
Casi.
De vegades,
vegades com ara, començo a escriure un poema i m’adono que això mai tindrà
forma de poema, ni ningú que el pugui reclamar com a tal. És trist, no és un
poema. Però almenys s’hi assembla. Gairebé és un poema. Casi és un poema.
Casi.
