Casi

De vegades penso que casi ja hi he arribat.

Casi.

De vegades penso que ja no em cal caminar més que  he arribat al màxim.

Que les meves opinions ja són permanents. Que les idees es quedaran clavades al fons dels molts intents, en va, de recuperar una decisió correcta.

De vegades penso que ja ho he saltat, superat, cantat, processat. De vegades penso que casi ho he fet.

Casi.

De vegades m’encallo en la vida com un tros de pa a la gola. No em deixa respirar. Ni escriure res que s’assembli a alguna cosa escrita anteriorment. De vegades penso que ja se me n’ha anat l’olla. O que estic apunt. Que casi ja se n’ha anat corrents.

Casi.

De vegades escolto música i m’adono que l’estic llegint. Tanco els ulls per evitar qualsevol altra confusió i el sabor dolç i enganxós de la balada m’ennuega. L’escupo i la ploro i la crido en silenci, mentre camino cap a casa i els veïns em miren amb cara d’espantats. Em trec els cascos i llavors escolto, escolto i no hi queda res. Ja casi ni hi quedo jo.

Casi.

De vegades llegint me’n vaig i crec que mai he tornat sencera. Sempre hi deixo un tros allà, per si de cas. Casi sempre.

Casi.

De vegades, vegades com ara, començo a escriure un poema i m’adono que això mai tindrà forma de poema, ni ningú que el pugui reclamar com a tal. És trist, no és un poema. Però almenys s’hi assembla. Gairebé és un poema. Casi és un poema.

Casi.