Vosaltres rai que encara teniu mars de llàgrimes salades per plorar i no sou c(s)ecs com les banyes de marfil que ens apunyalen els ulls a nosaltres, els vells, els morts de fam als quals la mort aguarda per robar primer la passió dels turmells cansats i els candaus encesos, i per endur-se més tard les interrogacions mundanes i trivals que ens desperta la vida. A vosaltres, que us espera un condol llefiscós, acalorat i humit quan us sentiu buits de dins, decorats amb llumins de nadal que pergueren les xàldigues pel camí rogenc de la mentida. Us espera la pausa silenciosa del viure en soledat, us esperen els càntics de la lluna plena les nits que feu tard, vora les tempestes de la resta. Us esperen les mantes abrigades de llana d’ocell de cendres i les ombres enfosquides del passat recent, que és l’únic que us crida i recorda. També us vetllaran algunes nits les cançons de la infància perduda i la innocència d’unes espardenyes empetitides esperant ser arrossegades contra el parquet despintat dels dies d’ahir.
I un dia aixecareu els ulls
del vostre melic
i veureu que no heu mirat
en cap moment fora el tren,
només hi tiràveu pedres cegues
i les vies oxidades esclafien a riure
amb esbufecs cansats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario