He estat
expectant a aquesta nit. Em sento cansada mentre els teus dits em deslliguen
delicadament la cuirassa que m’oprimeix el pit. El tacte del teu alè sobre les
meves ferides encetades al principi m’incomoda, em sento impulsada a arrancar
les crostes neguitosament. I veure com la sang brolla, altra vegada, sobre les
cutícules rossegades que m’envolten les ungles. Em sento cansada i emboirada, m’escanya
la teva llengua resseguint-me les esquerdes de les costelles, una a una.
Em sento cansada
i me n’he estat sentint fins ara. Cada nit quan no et cridava. Cada nit que
sospesava les opcions i et deixava per l’endemà. Et substitueixo per
entreteniments més solubles, de vegades. I me’ls empasso i mai se m’han posat
bé. Després de prendre-me’ls l’estomac rugia feroç i colpejava el meu
diafragma.
Suposo que hauria
de deixar de prendre’m tals condiments. Però si no ho faig res té gust. I tot té
gust a res.
I em sento
cansada però em deixo portar sota les parpelles, davant la llum ho tornen tot
vermell. I tu i jo naveguem per l’atmosfera solar. Tot crema, però ja no crema
de fred com abans. M’allibero a l’aura del moment i em trobo davant dels teus
ulls abismals. Uns ulls que tenen el nom del buit i la seva inversa. I m’enfonso
avall en les profunditats rítmiques del meu propi batec. I ja som una, una de
sola. I travesso el sostre quan miro amunt i veig el cel, que de tan negre quasi
no es veu, tornant així als teus ulls, fins que cel i ulls i mar i sol estan
tots dins meu, crepitant en un foc blanc. Blanc de rendició, de pau, d’equilibri.
Blanc de neutre quan tu i jo, positiu i negatiu, clau i pany, ens complementem i desmaterialitzem. Un truc de
màgia.
I et faig l’amor
un cop més, consciència meva, que ja sabem prou bé les dues que a temporades t’ignoro.
Però avui ets meva, i jo també ho sóc.
