Abyss

He estat expectant a aquesta nit. Em sento cansada mentre els teus dits em deslliguen delicadament la cuirassa que m’oprimeix el pit. El tacte del teu alè sobre les meves ferides encetades al principi m’incomoda, em sento impulsada a arrancar les crostes neguitosament. I veure com la sang brolla, altra vegada, sobre les cutícules rossegades que m’envolten les ungles. Em sento cansada i emboirada, m’escanya la teva llengua resseguint-me les esquerdes de les costelles, una a una.

Em sento cansada i me n’he estat sentint fins ara. Cada nit quan no et cridava. Cada nit que sospesava les opcions i et deixava per l’endemà. Et substitueixo per entreteniments més solubles, de vegades. I me’ls empasso i mai se m’han posat bé. Després de prendre-me’ls l’estomac rugia feroç i colpejava el meu diafragma.

Suposo que hauria de deixar de prendre’m tals condiments. Però si no ho faig res té gust. I tot té gust a res.

I em sento cansada però em deixo portar sota les parpelles, davant la llum ho tornen tot vermell. I tu i jo naveguem per l’atmosfera solar. Tot crema, però ja no crema de fred com abans. M’allibero a l’aura del moment i em trobo davant dels teus ulls abismals. Uns ulls que tenen el nom del buit i la seva inversa. I m’enfonso avall en les profunditats rítmiques del meu propi batec. I ja som una, una de sola. I travesso el sostre quan miro amunt i veig el cel, que de tan negre quasi no es veu, tornant així als teus ulls, fins que cel i ulls i mar i sol estan tots dins meu, crepitant en un foc blanc. Blanc de rendició, de pau, d’equilibri. Blanc de neutre quan tu i jo, positiu i negatiu, clau i pany, ens  complementem i desmaterialitzem. Un truc de màgia.

I et faig l’amor un cop més, consciència meva, que ja sabem prou bé les dues que a temporades t’ignoro. Però avui ets meva, i jo també ho sóc.