La maleta

Confusió regalimant com suor freda,

Si tan sols fóssim foscor,

equivalent a la de les ninetes

Una mirada ens ho diria tot,

 tal i com ara n’amaga la meitat.

Si tan sols fóssim una mica sincers, ja no enfora,

Sinó mentre naufraguem per dins.

Amb les idees despuntades com cabells electrocutats,

Semblants a les soles d’unes sabates que sense peus donen voltes, soles, en va.

Crema. Tot crema i al final ja no ho notes. O notes qualsevol cosa sense saber de què es tracta.

No hi ha lloc, aquí dins, em diu la consciència, i se’n va sense maleta, perquè no necessita res que pugui emportar-se d’aquí. Aquí ja no queda res.

Tan sols queda aquella foscor xiuxiuejant en la sinceritat, o potser era al revés, i la sinceritat xiuxiueja en la foscor. Tan sols queda això i m’adono que sola la veritat no cura res.

No serveix si no la crides quan algú t’escolta, i tampoc serveix perquè quan t’escolten no crides.